Francesc Mompó fa les Amèriques

Francesc Mompó és un escriptor valencià de llarg recorregut que destaca en diversos gèneres literaris. És nascut a L’Olleria però fa anys que és veí de Burjassot. Amb formació en Psicologia i Filosofia, treballa com a professor de valencià i manté una activitat d’implicació cívica i cultural habitual. Però hui el portem al blog d’Espai Carraixet com a autor de literatura de creació, amb 9 llibres de poemes i més d’una dotzena de volums de narrativa. Ja que Mompó participarà pròximament en el IV Encuentro Internacional de Escritores (Argentina).

A començaments de març Francesc Mompó viatjarà a Colòmbia i s’hi estarà fins a la segona quinzena d’abril. La complicitat de la professora de literatura en la Universidad del Cauca i poeta Elvira Alejandra Quintero ha facilitat la inclusió de Mompó en el IV Encuentro. I es trobaran a Colòmbia, on Mompó compartirà activitats amb la poeta Sofia Rodríguez García (trobareu un poema seu més avall), que n’ha promogut la visita. També celebraran debats i recitals amb la gent del mitjà de comunicació literària Alter Vox Media de Bucaramanga. I des d’allí participarà en l’encontre virtual d’escriptors organitzat a l’Argentina pel col·lectiu La Luna con Gatillo.

La trobada literària comptarà amb més de dos-cents escriptores i escriptors de més de trenta països, entre el 29 de març i el 4 d’abril. El Encuentro té el seu origen el 2017 com a iniciativa del Grupo Voces del Viento, a partir de l’experiència de l’Encuentro Nacional de Escritores Voces del Viento, celebrat en Bahía Blanca el 2010. Posteriorment constituïren La Luna con Gatillo. I des del 2018 organitzen dins de la trobada una “Marcha poética” pels carrers de Monte Hermosa, en què reparteixen poemes al veïnat, xarren, reciten versos, i recorden i honoren els seus germans i companys desapareguts.

 

3 poemes de Francesc Mompó

Com a mostra de l’expressió poètica madura i propera de Mompó, i de l’actitud de gaudi vital reflexiu que trasllada, en portem tres poemes. Els dos primers poemes formen part del llibre Atlàntic (Voliana edicions, Barcelona, 2015), i el tercer de Versos oceànics (Bromera, Alzira, 2020).

PRIMAVERA D’HIVERN AL CHELSEA

Patti Smit s’hostejava al Chelsea.

Ningú no havia dissimulat les trompetes

quan s’assegueren a la taula del fum;

de la forçada bossa de mà sobresortia

la metàl·lica flor dels sons badats

i l’àcid fosforescent de l’adjectiu.

Una mà tremolosa s’esforçava a traure

des de la cova dels anys

una bitlletera de retrets innecessaris.

Amb la cabina plena de rulls,

el silent morat del camió

presagiava el bram dels fars:

per les pàgines només caminen homes.

La consistència de l’àpat no aguantava el mos,

els records fugien del companatge

i tot era un ball de secrets

on les navalles s’arreceraven a l’iris

en un pas double patètic.

Amb faldilla de fulles de tardor,

la cambrera passava la safata dels greuges

a una clientela inhabitual.

Entre rebuigs o apetències

anaven escurant la plata

de crisantems i violetes.

Al mig de la via, una xiqueta òrfena

pidolava la gràcia de les sobres.

Mentrestant,

Robert Mapplethorpe enfilava collars

i Patti rebuscava l’ànima per l’hotel Chelsea.

 

POLS DE NINGÚ

Sóc un home, una pedra o un arbre? Escric; i si escric és perquè he de tenir consciència. Tanmateix estic mut. Una legió de ferotges porcs uniformats m’han menjat la llengua. Les formigues fan galeries pels meus braços. Formen una cadena i van passant-se les lletres fins que les acaben llançant pels milers de petites finestres que m’han obert a la pell. Ja no llig. Les extremitats no m’obeeixen quan els mane dirigir-se als prestatges. En realitat ja no sentiria que formen part de mi si no fóra pel dolor que m’ocasiona cada lletra que perd. En un principi eren grafies soltes i abandonades entre els budells i la caixa toràcica d’allò que un dia fou un cos. Després, les formigues mascle, de queixals ferrenys i esmolats, van desmuntant-me els conceptes que havia arrecerat als òrgans vitals. Ja podreu imaginar l’horrible dolor que em causa cada mos als plecs del fetge. No em queixe. No dic res. No tinc llengua. Ara ja s’han atrevit a desballestar-me els versos. Ben aviat estaré buit. Aleshores m’assecaré i seré pols de ningú.

 

CONJUR DE LA TERRA AIGUA

Has pujat al cim

d’aquella muntanya que es veu

sempre a l’horitzó dels somnis

des d’allí

tens el cel a tocar d’alè

 

Has portat la bosseta sagrada

on serves les llàgrimes seques

dels estels

per conjurar la terra aigua

 

Has llançat set pessics de polsim

de temps

al cementeri de les paraules maleïdes

desferres els monstres de l’espai

en versos que lliguen la vida

on t’ofegues

sense la selva dels llavis

naden peixos de color foc

 

Tintineja el baf dels gintònics

on dormen les imatges

de demà

 

Fet el conjur

invoques la paraula

de la desconstrucció del fang

en els gestos de la llum

i esperes

esperes la dansa de la saviesa

reflectida

en un alfabet d’oceans.

 

Un poema de Sofía Rodríguez García

Podeu consultar més sobre la poeta Sofía Rodríguez García (Colòmbia) en el seu blog personal. Ací teniu un poema del seu llibre El bar de la avenida 33:

La despedida de los lejanos

 

Intenté abandonarte veinte veces al día,

observando tu amanecer en la resaca,

en los timbres desconocidos

y en la estupidez de los sillones

que esperan y revuelcan.

 

Me provoqué

recogiéndote

chocando los vidrios de mis venas,

aislándote de ti y de mí

en un parque de memoria.

Este año será rápido

como las sortijas de un matrimonio espeso

y la lluvia de un sol indeciso:

sin evidencias que me motiven

 

Me dueles en el fondo de la garganta

donde el ruido es un sarcasmo

y la vida una sombra que espera

 

Te lloro cuando me esperas en la oscuridad

y no puedo verte.

Me hiero soñando tus manos en los bares,

tu gabán negro

y cabello desordenado

 

Pesan los restos de mis cuencas

y soy incapaz de llamarte.

 

Ya nos yace la despedida,

mis pulmones se han abierto

en este frío que quiere volarse con ellos,

pareciera una propagación atrevida

donde retumban sus alas de óxido.