Spread the love

Josepa Montagut Mariner (Montcada, 1955) treballà des de l’any 1977 en la secretaria de la Facultat de Filosofia i Ciències de l’Educació. Durant molts anys com a cap de la Unitat de Gestió. Mentrestant cursà la llicenciatura en Filologia Catalana. Ja jubilada, la dèria d’escriure li ha portat a publicar la seua obra creativa. Ella explica: “Imbuir-me de la saviesa d’altres, d’admirar l’obra de mestres, i companyes i companys, m’han donat impuls per a fer de l’escriptura una realitat pròpia, una demostració d’amor a la llengua que sempre m’ha acompanyat“.

El divendres 15 d’octubre a les 19h, Montagut presenta el llibre “Una besada a la llengua” (Onada ed.). Serà en la sala d’actes de la Cambra Agrària de Montcada, amb la presentació d’Ignasi Chilet Torres i l’actuació musical de Brauli Ortega Lehman i Lorenzo López Soler. Tot seguit hi haurà un recital participatiu . Aprofitem aquesta notícia per a presentar alguns poemes de Josepa Montagut. Organitza l’acte l’associació Units per l’Art i la Cultura- Montcada, amb la col·laboració del Col·lectiu de Dones Feministes de Montcada.

Josepa Montagut presenta “Una besada a la llengua després de “Papallones silenciades sobre una mar de gel”, “Des del sud fins al nord, una llàgrima parla”, i “Els recorda vénen del vent”: “Em vaig decidir a fer un poemari sobre la nostra llengua. En primer lloc i com en altres ocasions vaig pensar en el títol de l’obra. Un títol que mostrara el meu amor per ella, la passió que pose en la seua defensa, en el seu conreu, molt d’amor. Comencí a escriure’l pensant en els problemas que tenim els catalanoparlants i en els menyspreus que acumulem al País Valencià. A mesura que anava passant de poema, em vingué la idea de fer versos sobre gramàtica de la llengua, també d’homenatges a persones que com m’ha ocorregut a mi, estimen el valencià. Mai els podrem donar prou gràcies per la seua militancia lingüística. Al final el llibre tracta de què ens omplim d’admiració per la nostra llengua. Fem-li molts besos”.

Poemes de Josepa Montagut
HIPÀTIA

Dona de ciència del món antic

Quantes vegades les estrelles vagaren,

Veient com les miraves,

des de l’infinit.

Contaves davant de poderoses veus

Com veies l’univers.

Engegaves utensilis magnífics,

Que obrien portes als experiments.

Tu conegueres el millor

d’un món ple de coneixements.

Però ah, vida fanàtica, domini patriarcal!

a tires et varen fer, Hipàtia d’Alexandria,

per ser dona, culta i sàvia,

Hipàtia, Hipàtia.

 

VALOR
(Del poemari Papallones silenciades sobre una mar de gel)

L’ona és lliure, i és a la mar.

Així també la dona és lliure

i és a la vida.

L’arbre és lliure, i és a la terra.

Així també la dona és lliure

i és al món.

El vent passeja lliure, i és per tot.

Així també la dona és lliure

i abraça amor.

L’encens és lliure, i és poderós.

Així també la dona és lliure

i la força porta al cor.

 

PROSTITUTA

Et diuen puta, filla de puta,

mala puta i prostituta…

Tu et dius receptora

de desitjos incomplerts

de borratxeres inacabables

de fatxenderies vàries.

Un dia vingueres del poble

o d’un país lllunyà,

d’una infantesa irregular,

de les misèries i les circumstàncies,

V IN G U E R ES.

Ara ja estàs instal·lada al quadrat,

on l’amor s’esmuny

on l’alé no és humà,

és tot dolor i fàstic,

bidet d’aigua gelada,

tovallola rasgada,

suors esbarriats.

Durant molts anys

massa anys,

t’han dit puta, filla de puta,

mala puta i prostituta.

 

ESPOSA

Jo no me’l volia deixar, jo no volia.

Haviem estat mitja vida junts, teniem fills,

el Ricard i l’Andreu, una casa on reposar,

un amor descansat, un deixar-se portar

per inèrcies boscoses.

Jo no me’l volia deixar, jo no volia.

Però la dèria pogué més que tot, més que la plutja

que banya les entranyes,

més que la mar immensa sense fi .

Una tormenta imparable m’aproximava a tu

de manera arrebatadora, única, insalvable.

I el foc ens juntà mirant a la foguera

amb carícies que ens alçaven de terra.

No podia rebutjar aquest amor, era la meua vida.

Contra veles i vents vaig lluitar i guanyar el camí.

Em convertí amb dona pecadora als ulls

de la proximitat… Però no m’importà,

era feliç com no ho havia estat mai.

XLII. Dolor

Com nafra que traspassa

la paraula infinita,

pense en tu amb tristesa.

Fets que em produeixen dolor,

menyspreu constant

d’allò que tant volem.

No et puc anomenar obertament

en tantes i tantes ocasions!

Creus tu, que no és cert?,

que exagere…

A la cara m’han dit

que no m’entenen,

que no entenen el que escric.

Tan desconeguda ets…

tanta gent passant de tu,

que el cor em trenquen.

Una lluita constant

faig per salvar-te,

al capdavant de tot,

per estandard et porte.

Apartar-te jo vull

de les incomprensions,

de les separacions,

del trencall que volen que sigues.

Et sent poc respectada,

Com si fores de segona mà.

Confrontada en origen,

mai abraçada.

Cada dia produeix un dolor

ser-te fidel amant

des de la matinada.

Durant el jorn et pronuncie,

assenyale, et practique i adore.

Però vents indolents em rebutgen,

a mi i a tu, a l’arribar el vespre,

llengua meua.

I no puc anomenar-te,

sinó és amb DOLOR.