Spread the love

L’escriptor i músic Manel Hurtado Juan (1971) presenta en el seu poble,  Bonrepòs i Mirambell, la seua nova novel·la: Clepsidra. En la sala de plens de l’ajuntament de Bonrepòs i Mirambell, el dissabte 25 de setembre a les 18h. I l’acompanyaran l’editor de Neopàtria Antoni Bonet, i la bibliotecària del poble Adelina Navarro. El fundador dels grups Fil d’aram, Riu Sec i No-Frost, publica Clepsidra que s’afig al recent llibre de poemes  Conjectures, consideracions i altres reguinys (Ed. Oblicuas, 2019), i a les novel·les Una vida llogada (Ed. Sunya, 2012), i Elegia vora el mar (Quorum llibres, 2018), i així manifesta el moment de maduresa creativa que viu. Per això aprofitem per a compartir més avall en esta entrada tres lliuraments del seu “Vocabulari de guillats”, uns microrelats fets a partir de paraules del diccionari que publica en la revista Plaerdemavida de l’associació Macarella. En una entrevista amb Alfons Navarret, Manel Hurtado explicava la seua manera d’acarar l’escriptura: “N’hi ha voltes que quan em pose a escriure tinc molt clar què vull contar i com, i encara que el final puga variar a mesura que avança la novel·la, també el tinc prou clar des del principi, els repte és en este cas el camí a seguir entre principi i final”.

Per tal de fer boca abans de la presentació i lectura de la novel·la Clepsidra, reproduïm ací la nota de presentació:

“Març de 2020, l’Estat es manté pràcticament aturat. Són dies de confinament general a causa de la covid-19. El món sencer trontolla, però res comparable amb el sotrac amb què es trobarà Colau en despertar del coma per l’accident que va patir just el dia que decretaven el confinament. Des del mateix llit de l’hospital, Colau decidirà tancar uns sentits, obrir-ne altres i deixar-ne algun al ralentí. Tot per a tractar de trobar una explicació a tant de desgavell. Mentre, haurà d’anar fent-se a una nova vida, lluny de l’Horta de València, amb una família murciana de Mazarrón. Als seus setze anys, Colau haurà de madurar a correcuita. Com ell diu: «Els primers som pioners, i als pioners ningú no ens ha dit com ens hem d’enfrontar a la novetat, perquè ningú no la coneix encara». I ara podeu tastar una mostra de l’obra creativa de Manel Hurtado Juan.

VOCABULARI DE GUILLATS (tres entrades):

CELOBERT

Des de la finestra que donava al celobert podia tafanejar la vida de, gairebé, tots els veïns. Controlava si anaven, si venien, atenia discussions, converses, sabia si estaven de celebracions… Tot. Ho sabia tot de cadascú. La finestra de la saleta era el seu Gran Hermano. Fins el dia que va haver d’anar a portar-li una carta, que li havia arribat a ell per error, a la veïna del primer pis. Aquesta, el va fer entrar a la cuina, ja que no podia descuidar la paelleta que tenia al foc. Va ser aleshores: amb discreció, va abocar el cap per la finestra, cap al celobert. La perspectiva des d’ací era diferent a la seua. Alçà la vista fins al seu pis, un de més amunt, però no va veure-hi res, res d’interès, i va tornar molt atordit a casa. Una tristesa immensa s’apoderà d’ell. Llavors, es va posar la jaqueta, les sabates i va eixir al carrer.

GALTADA

Hem de tenir en compte que caldria actuar amb seny, no de qualsevol manera. No podríem escollir personatges públics —imagineu-vos, sinó, els polítics, per exemple—, hauria de ser gent del nostre entorn —bé, si teniu la sort de conèixer algun personatge públic i s’escau, doncs, endavant—, i sempre amb una justificació ben meditada. Tot i que la darrera paraula la tindríem nosaltres, hauríem d’estar convençuts que el personatge en qüestió mereix tal honor. Dit açò, imagineu que poguérem disposar, al llarg de la nostra vida, de deu galtades cadascú, per repartir al nostre antull entre els més estúpids; una galtada per cap —el fet d’haver-ne rebut una no hauria de ser motiu suficient per tornar-se’n—. Amb qui gastaríeu les vostres? Quantes en rebríem nosaltres?

KAFKIÀ

Ell, que seguia el procés de tots els expedients i que tantes ordres de desnonament havia acabat signant, sense adonar-se’n, n’havia signat la seua pròpia. Semblava un malson, però no, s’ho mirava i remirava però no hi cabia cap dubte: la signatura era la seua. Ell agafà la maleta gran; la seua dona, la mitjana, i eixiren de casa en silenci, seguits pels fills que, lliures de pes, caminaven al darrere aguantant el plor amb prou feines. Només el menut va fer un darrer esguard a aquell castell de somnis que s’ensorrava irremeiablement. L’associació Stop Desnonaments no va poder acudir-hi per donar-li el seu recolzament perquè, també ell, feia uns dies havia signat l’ordre que la il·legalitzava. Llavors, va comprendre tanta gent que s’havia enfrontat a ell, que, amb els ulls vidriosos, li demanaven si no tenia cap sentiment d’empatia. Van passar molts dies sense poder deixar de plorar fins que, al remat, es va completar la seua metamorfosi. Sol, en la minúscula habitació de l’Hostal Amèrica, ho va entendre tot. Es rentà les llàgrimes amb la màniga, es prengué uns minuts per deixar una carta molt sentida, però plena d’ira alhora; es va vestir, es col·locà la corbata més bona que li quedava i se’n pujà a la terrassa, des d’on les vistes eren magnífiques.