Spread the love

 

 

L’escriptora de Meliana Maria Jesús Bolta té la capacitat d’extraure el vernís sensible de les relacions humanes en les seues històries i articles d’opinió. Mostra una força elàstica en la tria de les paraules i la seua manera de lligar-les per a moure el nostre entorn personal i veïnal fins al valor de la vida bona. Nascuda l’any 1958, es va llicenciar en filologia romànica i ha exercit com a professora de llengua i literatura. Actualment està jubilada de la docència, però continua ben activa en la creació narrativa. Podeu gaudir de la seua qualitat literària en les col·laboracions habituals als diaris Levante-EMV i Nosaltres La Veu. A banda, per suposat, de les seues obres publicades: més d’una vintena de llibres propis, especialment en els camps de la narrativa infantil i juvenil. L’últim és “El cel és blau” (Tandem). Algunes de les seues obres han estat traduïdes i ha rebut múltiples premis per la seua activitat literària des que la començara a les acaballes dels 80. Recomanem amb entusiasme que la llegiu i descobriu la frescor de la seua narrativa. Maria Jesús Bolta també ha participat en les pàgines d’Espai Carraixet: “Mirades contra l’oblit”. Darrerament, també en la campanya de subscripcions a la revista. Ací en teniu el seu vídeo. Per això també li estem molt agraïts, perquè porta a la pràctica la creença en que la xarxa cultural i les complicitats creatives milloren el nostre entorn vital. Podeu conéixer millor la seua escriptura si visiteu el seu web.

Finalment, vos convidem a tastar un article seu publicat en Levante-EMV l’any 2016. Perquè a més de ser molt bonic, ens aporta eixa pausa en la mirada i els sentiments, que fa de bon exemple de la seua manera de narrar i traslladar-nos les històries que tenim a tocar de dits. Però que cal saber mirar i valorar amb justícia i sensibilitat.

UN CARRER AMABLE

És una deliciosa vesprada de juny i isc a passejar pel poble, sense rumb. Només m’envaeix el plaer de deixar caure els peus sobre voreres que conec de sempre i que han format el decorat dels meus dies. Passe per davant de façanes centenàries que fa temps amagaren algun cavall en el corral d’allà dins, i en l’andana oberta, fulles de tabac pessigades a cordills, apergaminant-se al ritme dels vents.

M’esforce per contemplar-ho tot amb una mirada per estrenar, com ho faria una turista que descobreix, per primera vegada, un racó del món. Però ni sóc turista, ni aquests carrers són novells per a mi; al contrari. Cada porta, cada llindar té perfilats uns rostres i, fins i tot, el ressò de moltes veus. Tanmateix, no reconec en aquella plaça del Pou o en l’estretor del carreró de l’estació, els colors i les flaires que m’embolcallaven quan hi jugava de menuda. Qui hi juga ara? On són aquelles partides de sambori, aquelles corregudes, els tallerets de costura, nines incloses, que retenien els riures de les criatures a l’exterior de les cases fins que la lluna mateix començava a badallar? Quanta imaginació es concentrava a l’aire lliure! Inventàvem jocs, contàvem mil històries, preparàvem malifetes innocents…

Nous costums i noves inquietuds han alterat el ritme de les nostres existències. Ja no hi ha temps per prendre la fresca a la porta de casa, asseguts en el bancalet, i teixir confidències que s’enfonsaven en la matinada. I davant mateix dels adults, les criatures, lliures, fins que algú avisava que venia un cotxe, però sense temor a la veu perquè sabíem que el vehicle entraria lentament en un territori que encara no era seu. En quin moment aquell crit que representava una alegre alteració de la rutina va emmudir? En quin instant vam recollir hamaques i botiges i vam posar el forrellat a aquella manera d’existir?

Som el que creem; també el que destruïm. Venim d’una època fosca que ha intentat esborrar els nostres paisatges i la raó per viure’ls. És hora de recuperar-los, de tornar a dibuixar-los, si cal. Hauríem d’obrir panys i eixir a buscar estratègies per rehabilitar l’horta i els llauradors, redefinir jardins i obrir espais urbans comuns. És factible una nova manera de ciutadania. Podem, entre tots i totes, alentir el temps, allargar les converses i estrényer les abraçades.

Hauríem de fer possible que, una nit qualsevol, una lluna de nata il·lumine les rialles d’uns infants jugant en un carrer amable.