
Maria Carme Arnau
Continuem les aportacions literàries en el nostre blog amb l’escriptora Maria Carme Arnau i Orts, d’Alfara del Patriarca. Animadora cultural i poètica del nostre entorn comarcal i de molt més enllà, hem comptat amb la seua complicitat des de l’inici de la revista Espai Carraixet. I com a mostra, el seu text “Manca de plataformes d’encontre”. Arnau hi plantejava l’actual repte complicat de “mantenir un equilibri entre creació i comunicació per la manca de plataformes de contacte amb el lector. (…) Reivindique, doncs, no sols que hi haja la possibilitat de donar a conéixer els poetes, sinó més bé, que hi haja espais de reflexió, d’encontre. La poesia pot anar més enllà, en la mesura que provoca lectures, discursos reflexius, espais de debat… i és obvi que en aquest moment no hi ha plataformes on els lectors i els autors confluesquen. Necessitem crear-les. És cert que algunes biblioteques o associacions comencen a tenir club de lectura, i és un pas endavant, però no és suficient”.
Des d’aquesta secció del blog Quadern Comarcal pretenem col·laborar en eixe contacte i en eixa confluència. Maria Carme Arnau és doctora per la Universitat de València, llicenciada en Psicologia i llicenciada en Filosofia i Ciències de l’Educació. La seua vida professional està lligada a l’educació en instituts i universitat. Des de la publicació del seu primer llibre de poemes l’any 1996 (Bri de vols) ha bastit una consistent proposta lírica al llarg d’onze llibres publicats, reconeguda per diversos premis. El seu darrer llibre de poemes és En el principi la set i la sal (29è Premi de poesia Estabell Energia. Òmnium Cultural del Vallès Oriental. 2018, editat per Meteora). A més l’any passat s’inicià en la publicació de narrativa amb la novel·la La raó s’escampa en l’aigua (Premi Rafael Comenge 2019, editorial NPQ)
Un tast de quatre poemes de Maria Carme Arnau
Entrebancs
La por als ulls et creix
quan t’arreceres a les ombres.
Veus el corrent de gent desemparada,
ignorada, sotmesa al dolor.
No és sols la por que creix
també són els desitjos,
l’anhel secret de viure
les sensacions de la pell.
No és la fosca persistent
sinó aquest present de núvols.
Mentre el vent transporta
el so llunyà d’una rialla.
En el caos creix la indiferència,
l’exili del cor, la tristor…
No són els pensaments
que poden derrotar els déus.
És la impotència del pes de la vida,
la nit clavada en les pupil·les.
(Del poemari En el decréixer de la pluja, 2017)
En el principi
Hi ha una veu més antiga que les paraules
esclatant als ulls, vessant aquest desig
al tacte de la pell, un riu de l’univers
recorrent les venes, creixent dins el cos.
Font de vida que germina
en l’instant de l’abraçada o del somriure.
No sé de quin gest es va fer la dolçor,
però tots aprenem, un moment o un altre
que la tendresa no deixa de trucar al cor.
L’horitzó alça les ales amb línies de llum,
et crida i pinta espurnes de diamants en l’aigua.
Camines sota cels d’esperança.
La tendresa obri a tots els temps
l’itinerari únic i el principi.
(Del llibre Itinerari de tendresa, 2010)
Súplica
Tristesa de metall,
destrals de punta negra.
És un clamor de cants
que desperta l’arena.
Ens demanen refugi
amb la ràbia immensa
des de saber-se sols.
Supliquen amb els braços
sobre el filferro agrest,
filferros com espines,
tallant tota esperança.
Tan sols les paraules
podrien besar
el buit de la llum.
Foscor diàfana
En el principi s’obriren els interrogants.
I pel temps els dubtes enterboliren
el pòsit de la malta amb el café
—certeses i incerteses
colaven pels dits.
Ara, els significats són de pluja.
I les errades no són importants.
Emmudir el silenci és, sempre,
un revelar-se a les preguntes,
quan habites
la relativitat de la vida
i no ets un ull àvid
per veure que vivim
sense claror,
sense veu,
sense forma…
En el principi era la llum
i el temps ha desgastat la mirada.
(Del llibre En el principi la set i la sal, 2019)
Deixa un comentari