Uns poemes de Maria Carme Arnau

Continuem les aportacions literàries en el nostre blog amb l’escriptora Maria Carme Arnau i Orts, d’Alfara del Patriarca. Animadora cultural i poètica del nostre entorn comarcal i de molt més enllà, hem comptat amb la seua complicitat des de l’inici de la revista Espai Carraixet. I com a mostra, el seu text “Manca de plataformes d’encontre”. Arnau hi plantejava l’actual repte complicat de “mantenir un equilibri entre creació i comunicació per la manca de plataformes de contacte amb el lector. (…) Reivindique, doncs, no sols que hi haja la possibilitat de donar a conéixer els poetes, sinó més bé, que hi haja espais de reflexió, d’encontre. La poesia pot anar més enllà, en la mesura que provoca lectures, discursos reflexius, espais de debat… i és obvi que en aquest moment no hi ha plataformes on els lectors i els autors confluesquen. Necessitem crear-les. És cert que algunes biblioteques o associacions comencen a tenir club de lectura, i és un pas endavant, però no és suficient”.

Des d’aquesta secció del blog Quadern Comarcal pretenem col·laborar en eixe contacte i en eixa confluència. Maria Carme Arnau és doctora per la Universitat de València, llicenciada en Psicologia i llicenciada en Filosofia i Ciències de l’Educació. La seua vida professional està lligada a l’educació en instituts i universitat. Des de la publicació del seu primer llibre de poemes l’any 1996 (Bri de vols) ha bastit una consistent proposta lírica al llarg d’onze llibres publicats, reconeguda per diversos premis. El seu darrer llibre de poemes és En el principi la set i la sal (29è Premi de poesia Estabell Energia. Òmnium Cultural del Vallès Oriental. 2018, editat per Meteora). A més l’any passat s’inicià en la publicació de narrativa amb la novel·la La raó s’escampa en l’aigua (Premi Rafael Comenge 2019, editorial NPQ)

 

Un tast de quatre poemes de Maria Carme Arnau

Entrebancs

La por als ulls et creix

quan t’arreceres a les ombres.

Veus el corrent de gent desemparada,

ignorada, sotmesa al dolor.

No és sols la por que creix

també són els desitjos,

l’anhel secret de viure

les sensacions de la pell.

No és la fosca persistent

sinó aquest present de núvols.

Mentre el vent transporta

el so llunyà d’una rialla.

En el caos creix la indiferència,

l’exili del cor, la tristor…

No són els pensaments

que poden derrotar els déus.

És la impotència del pes de la vida,

la nit clavada en les pupil·les.

(Del poemari En el decréixer de la pluja, 2017)

 

En el principi

Hi ha una veu més antiga que les paraules

esclatant als ulls, vessant aquest desig

al tacte de la pell, un riu de l’univers

recorrent les venes, creixent dins el cos.

Font de vida que germina

en l’instant de l’abraçada o del somriure.

No sé de quin gest es va fer la dolçor,

però tots aprenem, un moment o un altre

que la tendresa no deixa de trucar al cor.

L’horitzó alça les ales amb línies de llum,

et crida i pinta espurnes de diamants en l’aigua.

Camines sota cels d’esperança.

La tendresa obri a tots els temps

l’itinerari únic i el principi.

(Del llibre Itinerari de tendresa, 2010)

Súplica

Tristesa de metall,

destrals de punta negra.

És un clamor de cants

que desperta l’arena.

 

Ens demanen refugi

amb la ràbia immensa

des de saber-se sols.

Supliquen amb els braços

sobre el filferro agrest,

filferros com espines,

tallant tota esperança.

Tan sols les paraules

podrien besar

el buit de la llum.

 

 

Foscor diàfana

 

En el principi s’obriren els interrogants.

I pel temps els dubtes enterboliren

el pòsit de la malta amb el café

—certeses i incerteses

colaven pels dits.

Ara, els significats són de pluja.

I les errades no són importants.

Emmudir el silenci és, sempre,

un revelar-se a les preguntes,

quan habites

la relativitat de la vida

i no ets un ull àvid

per veure que vivim

sense claror,

sense veu,

sense forma…

En el principi era la llum

i el temps ha desgastat la mirada.

(Del llibre En el principi la set i la sal, 2019)