Spread the love

Hui portem a aquesta secció una persona que porta tota la vida lluitant a favor de la cultura en l’Horta Nord. Encara que ens ha facilitat unes notes de presentació junt amb tres poemes seus per a oferir-vos-en un tast, primer volem destacar-ne la seua tasca en projectes associatius d’implicació social, cultural i cívica, des dels anys 80. Perquè ara s’imposen els records de Vicent Penya en milanta projectes comarcals de revistes i iniciatives a favor de la nostra llengua i la literatura. Alhora, ha conreat una carrera literària de llarg recorregut, en paral·lel a la seua professió de tècnic lingüístic. I ho ha fet en diversos gèneres literaris, com ara la novel·la, la narrativa curta, el teatre, la prosa assagística… Però és en el camp de la poesia, amb deu títols publicats, on ha tingut més continuïtat i reconeixement entre els lectors i la crítica.

L’any 2020 havia de ser el personatge homenatjat per Escola Valenciana, junt amb el malaguanyat Pep Laguarda, en la Trobada de l’Horta Nord de Rafelbunyol. Però a causa de la pandèmia, no es van poder fer ni la Trobada ni l’homenatge, actes que queden pendents de realitzar per a quan la situació sanitària ho permeta.

Amb Elionor López i Miquel Gil, en la Trobada d’escriptors de l’Horta

Nascut en Rafelbunyol l’any 1961, ha rebut diversos premis. Com l’Agustí Bartra de Terrassa, el Pere Badia de Torredembarra, el Josep Maria Ribelles de Puçol, l’Ibn Hazm de Xàtiva i el Roís de Corella de València, entre altres. També han musicat lletres i poemes seus cantautors, com ara Joan Lluís Llopis, Garri Campanillo i Artur Àlvarez, el músic Ferran Aleixandre i els grups Quatre Mil Som Prou, Argila de l’Aire i Els Tapiners. Molts dels seus llibres parlen de l’Horta i de la seua gent, de manera que ha aconseguit ubicar la nostra comarca en l’imaginari literari.

 

Tres poemes de Vicent Penya

Un tast de tres poemes de Vicent Penya. El primer pertany al poemari Homèrides, el segon al Llibre de les enrònies, i el tercer, dedicat a Jaume Pérez Montaner, ha sigut publicat en la revista L’IO, Lectures de l’Institut Obrer.

 

L’ALJUB

Més cansat que avorrit, sovint t’inclines

cap a un aljub desfet pel pas del temps.

Va sadollar unes goles i uns cors,

així com també una set de justícia.

Ara ja no. Punt de parada fou

de soldats i caminants, gent de vila

i gent de fora, firers i filòsofs,

fugats, filantrops i àdhuc filisteus,

i tota mena de ramats forans

que per la seua vora transhumaven.

En l’instant present, en canvi, les pedres

que el sostingueren no valen ni per

alçar un baluard de veritat.

De tan recta com és, la llei fa trampa.

 

FUGAÇ

A cada instant que passa el temps es comprimeix

com un cor compungit que batega sense esma.

Em fa la sensació que se’n fuig tan rabent

que no em dona ni temps de seguir-li la pista.

Però el temps, realment, és igual per a tots.

El tracte més legítim que no han vist mai uns ulls.

Una estrella fugaç en una nit d’estiu.

De la finestra estant veig passar els vehicles

per on abans hi havia uns horts i unes senderes

que feien bo de veure, que colpien de joia.

Fan un intens brogit per damunt de les vies.

Els vehicles s’aturen, prenen de nou la marxa,

vomiten els seus gasos, després ixen al pas,

recorren les distàncies sense abonar un plus.

Sempre m’he preguntat què ha causat aquest canvi,

aquesta muda íntegra en la pell del paisatge,

i no ha sigut fins ara que he trobat la resposta,

la clau d’aquest enigma esquivat com un colp.

Qui se’n recorda avui dels horts i les senderes?

Aquest intens brogit, qui no el veu de bon ull?

Per quant de temps encara no trobarem respostes

si l’oblit ens incita a no fer cap pregunta?

 

DEL JONC, LA MATA

                                                Per a l’amic Jaume, que va cantar “llàstima de país”

Vicent Penya amb Lluís Alpera en la VI Trobada d’escriptors de l’Horta, a Catarroja

Tots els silencis

són eloqüents i explícits,

contenen força,

actituds i projectes,

valen per mil paraules.

Sobre aquests àmbits

de llum i perspicàcia

de temps més lúcids—,

la plenitud atorga

un punt de vista invicte.

Lliures d’estigmes

i d’infortunis lliures,

solcarem l’aigua,

adobarem la terra,

tallarem, fulgents, l’aire.

No hi ha impossibles

ni jous que se’ns imposen.

L’única fita

que ens ha de fer de guia:

el clam d’aquestes boques.

Desfem la ratlla

marcada com a límit.

El vent que bufa

arreu d’aquesta terra

no es pot tancar amb reixes.

Del jonc, la mata.

L’exemple més explícit

de la gran força

que la unitat suscita

entre els diversos membres.